PRESS

REPENSAR L'ESCULTURA per Eudald Camps
 
7 maig de 2012 Blog Eudald Camps (Art critic)

Carme Pujol (Banyoles, 1966) s’atura en el camí per reflexionar a l’entorn de la seva pràctica com a escultora. L’acompanyem en aquest parèntesi necessari…

Per més que a Carme Pujol (Banyoles, 1966) li pugui semblar perfectament normal formar part d’una família d’adobadors de pells que han treballat a la capital del Pla de l’Estany, com a mínim, des de mitjan segle XIX; per més que no li suposi cap motiu de sospita ser la tercera d’entre quatre germans que es dedica a l’art (les tres quartes parts de la nissaga: dos músics i una escultora); o per més que les mares pianistes siguin molt més escasses que, posem per cas, les mares mestra o dependenta o infermera; per més que tot plegat formi part de la seva biografia i que, justament per això, no puguem inscriure-ho en l’apartat de rareses sobrevingudes per l’acció de l’atzar (o adjudicades per l’acció de voluntats o esdeveniments gens atzarosos), Carme Pujol no sembla perdre mai la perspectiva ni la calma fins al punt que, ara com ara, confessa haver decidit plegar veles una temporada per repensar la seva feina com a escultora.

Es tracta d’una determinació que, atès el perfil biogràfic de Carme Pujol, pot resultar sorprenent però que, en realitat, és més aviat la conseqüència lògica del fet de ser coherent: l’artista banyolina explica que el seu treball “parteix del que passa al meu voltant, tant en l’àmbit de les percepcions com en l’àmbit emocional;  vaig treballant les diferents situacions en què em trobo a partir de reflexions i dibuixos i, poc a poc, van agafant forma…” Una forma que és la concreció d’un “procés, difícil d’explicar, pel què té d’intuïtiu i instintiu”, i que “remet a un espai personal interior on aprenc a créixer amb perseverança”. Per tant, si Pujol considera que cal revisar el conjunt de referents que fan possible la seva tasca com a escultora és, en realitat, per evitar de caure en la reiteració amanerada a la que tan acostumats ens tenen altres artistes que, essent com a màxim picapedrers, no dubten a l’hora de presentar-se com a escultors (sense entendre, per altra banda, que a un bon picapedrer no li cal ser escultor).

De fet, Carme Pujol s’ha vist impel·lida a repensar l’escultura (des de la pausa reflexiva, com dèiem) a causa, també, de la incertesa que acompanya la mateixa disciplina, com a mínim, des de fa cinquanta anys. Ho explicava Rosalind Krauss en un cèlebre assaig titulat L’escultura en el camp expandit (1979): “Havíem pensat [davant l’enorme varietat de pràctiques escultòriques] en utilitzar una categoria universal per autentificar un grup de particulars, però ara la categoria ha estat forçada a cobrir tal heterogeneïtat que ella mateixa corre perill de col·lapsar-se”; per això Krauss optava per una definició negativa de l’escultura (“escultura és allò que no és ni arquitectura ni paisatge”), i per això artistes com Barnett Newman podien ironitzar amb frases del tipus: “L’escultura és allò amb el que topes quan retrocedeixes per mirar un quadre”. O Robert Morris: “…la condició d’escultura es redueix quasi del tot a la simple determinació de que és el que està a la sala [d’exposicions] i que no és realment sala”.

Amb tot, i situant-los a les antípodes de Krauss i companyia, tampoc podem obviar a tots aquells que encara consideren que una escultura és (o hauria de ser), per sobre de tot, un monument. Gràcies a aquesta concepció commemorativa (i primitiva) de l’escultura, molta gent (encapçalats sempre per un polític que se somia esteta) considera raonable que es dediqui un monòlit a El cavall Cerdà a Puigcerdà, (oda a la raça hispano-bretona de cavalls), o que es reti Homenatge a Félix Rodríguez de la Fuente a Ribes de Freser, o que, portat a l’extrem, Fofó (el pallasso que va inventar els soporífers Gaby, Miliki i Fofito) tingui el seu racó a Lloret de Mar (i per no parlar, ja en l’esfera del deliri, d’aquell volum aberrant inspirat en el sàtrapa Fabra que Juan Ripollés ha perpetrat per a l’aeroport de Castelló).

És a dir: entre els que han desmaterialitzat l’escultura fins al punt de convertir-la en sinònim de no-res, i els que l’han relegat al paper subsidiari de commemorar vés a saber què, hi ha una escultura com la que persegueix Carme Pujol que no ha d’estranyar-nos que se situï en quarantena voluntària. La seva biografia l’immunitza de molts excessos (la memòria familiar d’uns adobadors que van treballar a El Tint), mentre que la seva sensibilitat li recomana silenci enmig del guirigall contemporani: l’exemple de Carme Pujol, que ha optat per repensar l’escultura, podria extrapolar-se a la resta de disciplines per intentar que aquesta crisi, al final, serveixi per alguna cosa.

http://eudaldcamps.com/2012/05/07/carme-pujol-repensar-lescultura/ 

 . . .

LA METAMORFOSI LATENT per Eudald Camps

Diari de Girona 25 de març de 2011 
catalan version


James Joyce va decidir encapçalar el seu Retrat de l’artista adolescent —autèntica matriu del monument literari que és l’Ulisses— amb una cita breu extreta de l’episodi que Ovidi (Metamorfosis) va reservar al drama protagonitzat per Dèdal i Ícar: “Et ignotas animum dimittit in artes” (VIII, 188), és a dir, que el vell Dèdal, empresonat per Minos a la seva pròpia terra, va dedicar l’atenció a arts ignotes com ara la fabricació d’unes ales que, en contra de la seva voluntat, s’havien de convertir en la pròtesi de l’emancipació fatal protagonitzada per Ícar i la seva desmesura juvenil. En tot cas, el consell que li va oferir Dèdal per tal d’evitar el previsible desastre no era cap altre que el de la mesura o terme mig  —aquell “mesotes” aristotèlic— destinat a bandejar els perill associats als extrems: es tractava de mantenir-se en perfecte equilibri o suspensió entre el pes de l’aigua i l’escalfor solar o, per dir-ho d’una altra manera, es tractava de protegir la crisàlide d’ella mateixa, dels seus impulsos naturals, del desig de volar tot i la seva realitat essencialment fràgil. L’Stephen Dedalus de Joyce també és, en aquest sentit, una mena d’Ícar que emprèn el vol, entre altres raons, perquè no té cap altra opció: el seu destí es construeix a mesura que descobreix quins són els ritmes autèntics que corresponen a la seva persona i, és clar, quina és la vida que l’envolta i que, en darrera instància, el fa possible (una vida representada a la perfecció per la rauxa de Buck Mulligan).

Crisàlides suspeses en l’aire, prou lluny del sol i del pes de l’aigua i protegides per un mar de sal que és sinònim de conservació però també d’asèpsia i d’esterilitat: les escultures que des de fa més d’una dècada ve realitzant Carme Pujol podrien haver encapçalat —a la manera d’una cita visual o d’una portada raonable— la novel·la de l’irlandès o el sensacional poema llatí, entre altres raons, perquè expressen a la perfecció la tensió d’una forma de latència radical com és la que caracteritza als éssers metamòrfics i, per descomptat, a l’escultura mateixa tal i com l’entenia, sense anar més lluny, el mateix Miquel Àngel. Per això Carme Pujol, que pertany a una família dedicada des de fa més d’un segle al curtit de les pells —un fet gens casual que pot reforçar determinades interpretacions del seu treball—, és una escultora profundament clàssica: malgrat que els materials amb els que treballa són contemporanis, la seva manera de procedir té molt a veure amb la necessitat d’escoltar la seva pròpia veu i, en conseqüència, facilitar que expresin els propis ritmes interns. A les mans de Carme Pujol, el cutxú pot esdevenir una pell que ella fragmenta i ordena a la perfecció o també un cos d’aparença proteïforme que roman, com dèiem, en equilibri precari dins el seu embolcall amniòtic de naturalesa completament anaerobica (les escultures estan envasades al buit).

La mostra de Pujol s’inscriu dins el projecte “Made in Banyoles”, una iniciativa de l’Espai Eat Art Lluís Vilà, on es vol posar de relleu autors de Banyoles i del Pla de l’Estany que treballin alguna obra relacionada amb el fet o la simbologia de l’alimentació (en el cas que ens ocupa, el fil conductor és la sal). Segons els responsables de l’espai, “no és pròpiament una exposició entesa convencionalment sinó que és un showroom, una mena d’acció-muntatge” destinat a fer visible una selecció dels treballs de l’artista en qüestió. Sembla evident que amb Carme Pujol els objectius s’han acomplert amb escreix.

http://eudaldcamps.wordpress.com/2011/03/25/carme-pujol-la-metamorfosi-latent/

Diari de Girona 25 de març de 2011